Capbussats en el món sòrdid d’una trista i prolongada postguerra, se’ns feia difícil emergir sense topar amb les “ofertes d’oci polititzades i desculturitzades” establertes per la dictadura franquista.

Com que tot era fosc i de perspectives no se’n veien per enlloc, anar a raure a una entitat com Ballets de Catalunya significà, per a molts, trobar allò que tant de temps ens havia estat amagat i prohibit.

Una de les obres significatives de Ballets de Catalunya d’aquells primers anys fou rescatar els infants,  joves i adults que en formaren part,  del pou de la pobresa cultural que vivíem a causa de les imposicions del franquisme.

La direcció de la institució, amb  Joan Comas al capdavant, de bon principi va tenir ben clar que calia fer pedagogia per tal de donar sentit al fet essencial de la dansa, objectiu de l’entitat. D’aquesta faceta cultural ja se n’ha parlat a bastament; i sobre altres aspectes positius, també.

Però avui volem recordar que la contundència amb que el mestre ens feia mantenir una disciplina i un comportament força estrictes, també la consideràvem  “dictatorial”, o així ens ho semblava, cosa que, entre nosaltres, havíem criticat durament.

La contradicció, quan comparàvem la dictadura política que patíem al país i l’exigència –dins l’entitat– del mestre que titllàvem de dictatorial, era difícil d’analitzar i entendre, però  passat un temps,   vam anar-ho raonant fins que, finalment, vam saber-ne distingir les diferències: retrògrada i destructiva, la primera, i acollidora i constructiva, la segona. Perquè mantenir la disciplina va ser, creiem,  la clau perquè tot aquell grup de nens i adolescents desorientats, immadurs sabéssim calibrar  l’esforç desinteressat del mestre i el valor del temps  fugisser. Conceptes que penetren a fons en la formació personal i deixen un pòsit sempre útil en el decurs de la vida.

Potser aquestes reflexions d’ahir ja no tenen  relleu significatiu avui. Però recordar-ho ens fa sentir bé, ens fa posar ben alta l’obra que ha portat a terme Ballets de Catalunya des del primer dia, i ens plau que al cap de seixanta-un anys continuï perdurant. I que voldríem que perdurés molts i molts  anys més!

 Roser Rosés, 2014

Petita reflexió

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

* Copy This Password *

* Type Or Paste Password Here *

11.780 Spam Comments Blocked so far by Spam Free Wordpress