Montserrat, terra espiritual i bonica, icona catalana. Montserrat, casa de la Moreneta la patrona de Catalunya.

Un conjunt de muntanyes de formes úniques i especials on cadascú veu el que vol veure – una cadireta, la corona de la reina, una bitlla, un escorpí… – però que ningú nega que tenen alguna cosa diferent, gairebé màgica.

Alguns escalen, altres resen; alguns visiten i fotografien i altres passegen tranquil·lament. Veus nens pujant per les pedres i sentint-se grans exploradors, veus gent gran que camina amb calma aprofitant el sol matinal que brilla. Veus adults fent senderisme en grup, conversant, i veus joves que intenten posar mala cara als seus pares per haver-los obligat a venir però que, en realitat, els agrada.

Tothom es troba al monestir, cansat però orgullós d’haver arribat. Tothom es felicita i aleshores es regala una copa, –de premi– es diu interiorment, somrient. Tothom va a visitar la basílica i alguns fan cua per a arribar a tocar la Moreneta. Un cop fora, tothom va a la terrassa que més l’atrau i seu, descansant i tancant els ulls en direcció al sol, que encara brilla dalt d’un cel blau sense núvols.

Quan les cames ja han reposat i l’aire fresc de mitja tarda comença a infiltrar-se entre la roba, la gent s’aixeca i comença a baixar cap a l’estació del cremallera. Alguns valents decideixen fer el camí de tornada caminant, defensant que al ser baixada el camí no es tan cansat. Però la majoria es puja a un cremallera i seu mirant per la finestra, sense deixar de maravellar-se per la natura al seu voltant.

Un cop a baix la gent es separa. Alguns pugen al carrer per anar caminant fins a casa, altres van a agafar el metro, altres l’autobús. Tots en direcció a casa seva, al seu sofà i a la seva comoditat. Un cop al seu menjador suspiren i es treuen les sabates, fent compte amb els seus peus adolorits i cansats. Una bona dutxa, roba neta i comfortable, un bon sopar i a descansar; encara amb el sentiment d’orgull i felicitat que els estira les comissures dels llavis, dibuixant un somriure babau i inocent.

 

Júlia Vinolo Faustino

L’excursió a Montserrat
Etiquetat a: