Per celebrar el Dia Internacional de la Dansa, que es commemora el 29 d’abril, us demanàvem: quina és la vostra dansa favorita? El ball de Gitanes del Vallès, la Dansa de Campdevànol, L’Espanyolet, el ball Cerdà de Tremp, el ball de Sant Ferriol, el ball de Majoralres; el Bolero Vell, la jota Marinera, la des Vermar, el Bolero de Palma; i les Seguidilles. Són alguns dels balls destacats, però el més reivindicat és la Quadrilla de Granollers.
La Quadrilla de Granollers forma part del nostre repertori des de la fundació de Ballets de Catalunya: Joan Comas la va incorporar de forma immediata -ell ja la ballava a l’esbart Montserrat, del qual va ser director- i ha estat i és un dels balls més carismàtics.
Les danses tradicionals que han arribat a nosaltres ho han fet per tradició oral, i han estat recollides finalment per algú que n’ha deixat constància escrita, amb un criteri més o menys imparcial però sempre molt personal. No és estrany trobar versions diferents de la mateixa dansa, com passa amb la Quadrilla de Granollers. Va ser recollida inicialment per Joan Rigall, cap el 1920, i després per Joan Comas i Francesc de Borja Comes, cap al 1940, i els dos reculls presenten diferències notables pel que fa a la coreografia, i, sobretot, en l’aparent significat de la dansa.
Les primeres dades indicarien que el nom de la Quadrilla prové grups de joves que, per Carnestoltes, s’ajuntaven per cantar i ballar per les cases a mitjans del segle XIX, però el ritme de la dansa no sembla adequar-se al dels balls de carnaval, més saltats i animosos, com demostren l’Espolsada de Premià de Dalt o el Carnestoltes del Prat de Llobregat. L’altra possibilitat seria que la Quadrilla derivés d’una dansa homònima que es feia a la mateixa època al sud de França. El ball havia estat prohibit al país veí, però podria haver-se adaptat a Granollers.
Joan Comas, Francesc de Borja Comes i Aureli Capmany van treballar les dades que tenien del ball i van concloure que, d’acord amb un estudi previ de Capmany sobre les danses mediterrànies, la Quadrilla podia tenir reminiscències d’una dansa grega dedicada als déus de les collites i que es ballava en semicercle per les quadrilles de segadors.
Actualment, perduren les dues versions de la dansa: la basada en el recull de Rigall, i entesa com a dansa de Carnestoltes; i una altra, la que nosaltres interpretem, basada en el recull de Comas, que la situa com a dansa de feina, d’aquí l’aparició de la falç i les garbes a l’inici del ball.
Text: Miquel Bailón