Coincidint amb la festa de Sant Jordi hem donat a conèixer els guanyadors del concurs literari organitzat amb motiu del 65è aniversari de Ballets de Catalunya. El jurat, conformat per Jordi Monsergas, Teresa Nadal, Joan Sendra i Nina Avrora (cadascun encarregat de valorar diferents categories) han apuntat la qualitat i enginy de tots els treballs presentats, i han acordat reconèixer els textos següents.
Infantils
Cada dissabte…
Per Violeta Poesia (Anna Ndiaye Santiago)
Cada dissabte quan s’acosta l’hora d’anar a Ballets em passo l’estona dient: “mamà, mamà quan anirem a Ballets?”
Quan arribo em poso molt contenta de veure els amics i les amigues.
Fa temps que vaig aprendre a cordar-me les espardenyes i m’encanten les faldilles que fan voltar al girar.
Quan sona la música, el meu cor es posa a ballar. Mentres ballo sento alegria, és com si jo fos una flor al camp moguda pel vent.
M’encanta fer voltes com si tots junts voltéssim agafats de les mans al voltant de la Terra.
Quan s’acaben els balls comença l’esbarjo. Les corredisses pel pati de butaques. No voldria que s’acabessin mai! Quan arriba l´hora de marxar no trobo el moment.
Sort que el proper dissabte tornaré a Ballets.
Juvenils
La dansa
La Puça ballarina (Berta Boquera)
Estava sentada a la cadira
Quan el meus peus de ballarina
No paraven de ballar.
Al sentir la música el meu cos va començar a dansar
Sense parar
L’aire era música i alegria impregnant el meu cor.
La música sona i sona
Rodo i rodo sobre mi mateixa
No paro de fer salts a dalt i abaix
Fins que me n´adono que estic volant.
Tothom em mira,
Els convido a volar amb mi
Ballem, cantem i amb la música
tots junts brillem.
Adults
La dansa
De Galantus Nivalis (Nina Avrova i Raaben)
La Joana agafa la carretera C-59 i baixa la velocitat. Avui li ve de gust anar a poc a poc contemplant el paisatge que varia a cada quilòmetre que passa. Camps verds, boscos, una xemeneia en mig d no res que sembla no haver aguantat una ventada forta, els cingles que s’entreveuen entre les cases de Sant Feliu de Codines. Quines vistes han de tenir els que hi viuen! Se n’adona que li ha vingut al cap el mateix pensament que anys enrere quan es dirigien al poble on estiuejava de petita. Fa anys que no passa per aquesta zona, la feina la porta per altres camins. Avui, però, ha decidit fer aquesta ruta.
Fa un parell de mesos, un vespre gelat de desembre passant pel Barri Gòtic, va sentir uns acords. Li va semblar una ventada càlida i suau que venia de molt lluny. Va seguir el rastre de la melodia i, de sobte va veure les parelles sobre un escenari muntat a la plaça més bonica de la Ciutat Vella. De lluny no podia veure bé les cares ni els petits detalls, però no li importava: les imatges semblaven esboços d’un pintor impressionista al qui se li havia acudit seguir la tradició de Goyai fer uns cartrons per a tapissos. Era un quadre molt bonic de veure, però al cap d’uns instants va tancar els ulls: la música la portava a la plaça del poble on aquell estiu llunyà fa gairebé trenta anys havia estrenat el vestit olor crema. Li havia fet una mica de vergonya vestir-se així i posar-se la mantellina, però en veure’s al mirall va quedar convençuda. Feia molt de goig! Havien assajat el ball moltes vegades vestits de carrer, però ara havia de ser diferent. Des del fons del mirall la mirava una dona jove que s’assemblava molt a la seva àvia d’aquella foto antiga que la mare guardava en una capsa de records. I la mantellina fina d’unes campanetes blanques i delicades accentuava aquesta semblança encara més. La mare havia dubtat força estona abans de deixar-li la mantellina: “Vigila, sisplau, és molt antiga, ara ja no en fan d’aquestes”.
Aquell dia se sentia la reina de la plaça i la mirada del Cesc li feia sentir pessigolles al clatell. Li esqueia tant el barret de copa!
Però l’estiu es va acabar de sobte, van tornar al pis ombrívol de Barcelona on des de la seva finestra només veia un trosset del pati d’illa i els estenedors de la casa del costat. Els primers dies de setembre sempre enyorava l’aire del poble, les flors del jardí i el bosc, però després l’estiu quedava enrere com una estació que veiem de la finestra del tren. Sempre estava segura que el tren faria la ruta normal –tornada a l’escola, castanyes, Nadal, tardes d’hivern, primeres fulles, exàmens– i tornaria de nou a l’estació “Estiu”. Però aquell any ho va canviar tot. La mort del pare va fer descarrilar el tren feliç i festiu de les seves vides i l’estiu no va tornar a ser com abans La Joana va haver d’agafar un altre tren deixant enrere les vacances de la seva infantesa, el vestit de color rema i els compassos de la dansa cerimoniosa. La mantellina de l’àvia va desaparèixer en un trasllat.
La Joana no hi pensava gairebé mai malgrat que alguna vegada se li encongia el cor en sentir la veu de la Marina Rossell entonant la melodia que li era tan familiar: “Per què el setembre fon la llum de la barca i del blat i s’emporta l’esperança que a l’estiu brodava d’or?…”.
Però no té gaire temps per a enyorances: estudis, la feina, els nens, la mare que ha ja es fa gran… No es pot permetre les distraccions. Però avui amb l’excusa de l’encàrrec de l’editorial ha decidit passar per Castellterçol. Fa un cafè “La Violeta”. A la sala només hi ha un senyor gran llegint el diari, la Joana l’observa discretament però arriba a la conclusió que no és ningú conegut. Per la finestra veu la glorieta de Can Canuto a l’altra banda del carrer. Tot està gairebé igual, l’àngel del penell segueix com abans estirant el braç… Però aquest dia gris de febrer la glorieta es veu més rovellada i té més d’un vidre trencat. Tot el poble està ensopit com si no hagués conegut mai la música d’estiu, els moviments vius dels dansaires, i els crits de la canalla corretejant pels carrers.
Potser no era una bona idea tornar aquí.
Agafa el cotxe. Li sap greu haver perdut el temps, podria haver quedat a la impremta més d’hora i tenir tota la tarda per a les feines de casa. La carretera la porta a través dels camps i, de sobte, entre els núvols surt el sol tímid d’hivern. I si en comptes de passejar per poble desert dona una volta per aquí? No li anirà malament respirar l’aire del camp. S’aparta de la carretera i deixa el cotxe a la vora del camí de terra al costat dels arbres nus coberts de clapes grogues de líquens. No hi ha pèrdua –seguirà el camí una mica i després tornarà al cotxe. Ja netejarà després les sabates.
El camí fa baixada i gira cap a un petit pont. Se sent la remor suau de l’aigua. Els avellaners han conquerit les dues ribes del rierol i marquen el límit del bosc que encara segueix dormint. De cop i volta la Joana veu als seus peus una petita campaneta blanca de pètals caiguts. S’ajup per veure millor la flor i de seguida en veu una altra, i dos, i cinc més… tota la riba està coberta de flors com si algú hagués estès una fina mantellina blanca.
La Joana respira profundament i somriu. A l’agost tornarà a la plaça de Castellterçol. Ho té ben clar.